L’efecte Streisand: què serà això que no volen que vegi?

El 25 de març se sabrà a quin estadi tindrà lloc la final de la Copa del Rei, però l’important en aquest article és que són el Barça i l’Athletic Club de Bilbao qui jugaran el partit. Esperem no haver de viure, de nou, un efecte Streisand.

L’any 2003, la cantant Barbra Streisand va denunciar al fotògraf Kenneth Adelman i al web pictopia.com demanant 50 milions de dòlars i exigint que retirés una foto aèria de la seva mansió a la costa de Califòrnia, al·legant el seu dret a la privacitat. Adelman va argumentar que es limitava a fotografiar les propietats en primera línia de mar per denunciar l’erosió que pateix la costa californiana. L’impacte mediàtic del reportatge d’Adelman hauria sigut molt més baix de no ser per l’intent de censura de l’actriu nord-americana.

Per aquesta fotografia, Streisand va reclamar 50 milions de dòlars // Kenneth Adelman

Internet és una arma de doble fil perquè els que tenen molt a ensenyar, tenen molt a amagar. L’efecte Streisand és un fenomen cada dia més freqüent en què un intent de censura fracassa o esdevé completament contraproduent pel censor, ja que el que es volia ocultar acaba sent àmpliament divulgat, rebent encara més publicitat de la que hagués tingut si no s’hagués volgut censurar.

Moguts pel “que serà això que no volen que vegi”, tant les xarxes com els mitjans de comunicació tradicionals han difós imatges i vídeos que algú va voler ocultar. A l’Estat Espanyol, cal recordar que José Luis Rodríguez Zapatero va demanar a la Casa Blanca que retirés les fotografies de les seves filles –que van acabar sent objecte de burla–, o que el PP va editar el vídeo on Mariano Rajoy deia allò de “viva el vino”, que va recuperar La Sexta i que ha explotat en els seus programes d’humor. De poc va servir a Al-Qaeda el seu intent per silenciar Charlie Hebdo. L’atemptat jihadista l’ha convertit en el setmanari més famós del món i les imatges de Mahoma que es volien ocultar les va veure, literalment, tothom. Un altre cas interessant relacionat amb la llibertat d’expressió el protagonitza Sony. Quan l’empresa nipona va anunciar l’estrena de la comèdia “The Interview” en què es ridiculitza a Kim Jong-un, pirates informàtics nord-coreans haurien atacat Sony alliberant correus electrònics i pel·lícules no estrenades. Sony va restringir l’estrena del film, però Hollywood se li va llençar a sobre en defensa de la llibertat d’expressió i la pel·lícula es va acabar estrenant per Youtube. “The Interview” va aconseguir una amplíssima difusió per internet, gràcies a l’expectació que van causar primer els hackers i després la pròpia Sony.

El 2009 La1 va ometre el moment en què els culés i “los leones” xiulaven la Marcha Real i a la mitja part va emetre’l però silenciant la monumental esbroncada de catalans i bascs. La polèmica i l’efecte Streisand es van endur per davant a Julian Reyes, director d’esports de la cadena a qui TVE va destituir al moment. Tres anys després, els mateixos equips van arribar a la final i la xiulada es va repetir a Mestalla. TVE va punxar aquest cop el so ambient del moment en què 50.000 aficionats xiulaven l’himne espanyol malgrat els altaveus de l’estadi estaven pujats al màxim. Tampoc van evitar els càntics contra Esperanza Aguirre, que dies abans havia afirmat que si es xiulava l’himne s’hauria de suspendre el partit.

El proper 30 de maig Barça i Athletic Club de Bilbao es veuran les cares altra vegada. Els aficionats previsiblement xiularan l’himne com fa tres i sis anys. Els últims passos donats per RTVE fan témer que es pugui repetir un error com el de 2009. A no ser, és clar, que coneguin el demolidor efecte Streisand.

Quan és pertinent parlar de com es vesteix o es pentina un polític?

Pablo Iglesias ben aviat va rebre el malnom de "El coletas"

D'ençà la irrupció de la CUP al Parlament i de Pablo Iglesias en el marc de la política espanyola, els mitjans de comunicació no han tingut cap mirament a l’hora de comentar la indumentària dels polítics novells amb pretensions més regeracionistes. Com si de redactors d’una revista de moda es tractessin, alguns periodistes han valorat –o més ben dit, han criticat fins la sacietat– la “coleta” de Pablo Iglesias. A casa nostra, fa uns mesos vam sentir i vam llegir de tot sobre les sandàlies que David Fernàndez va ensenyar a Rodrigo Rato.

Sense entrar en si aquests comentaris en segons quins espais d’entreteniment estan més o menys justificats, el que és clar és que no és tolerable que aquestes qualificacions, sovint literalment despectives, tinguin cabuda en espais informatius. D’aquesta manera, els mitjans més conservadors busquen desacreditar una classe política a través del llenguatge, mitjançant etiquetes que creen estigmes.

La resposta a per què aquests polítics vesteixen d’una determinada manera o porten un pentinat “diferent” és tant senzilla com, pel que sembla, tan incomprensible per mitjans com la Razón, La COPE o 13TV. Els electors d’aquests “partidos radicales y de extrema izquierda” se senten representats per algú que vesteix com ells o que defuig de la laca i la gomina. Això, que pot semblar una obvietat, és ignorat sistemàticament per aquests mitjans.

Aquest fet, però, no és quelcom excepcional dels mitjans espanyols, ni molt meys. Sense anar més lluny, a mitjans internacionals de referència no els ha tremolat la mà escrivint sobre Varoufakis, que es va presentar sense corbata al Palau de Westminster. The Guardian mateix, va escriure sobre el ministre de finances grec que “es va presentar com aniria Putin a una cacera d’óssos”. L’ABC va dedicar el títol i el subtítol d’una notícia a criticar la vestimenta de Varoufakis: “El desaliñado nuevo jefe de la arruinada economía griega”. A sota, hi resa: “Arrogante y con aversión a las corbates, el estilo del ministro de Finanzas de Syriza llenó de tensión su primer encuentro con el presidente del Eurogrupo”.

En definitiva, existeixen arguments deontològics que defensen la postura que la vestimenta o el pentinat d’un polític no és rellevant, és a dir, no té interès general, almenys, amb el propòsit amb què aquests mitjans tracten el tema. Això no significa que pugui resultar informativament oportú comentar la indumentària d’un polític, al contrari. Seria incongruent i realment destacable veure a Joan Herrera, un ecologista compromès, parlant amb un i-Phone des de la proa d’un iot, o al mateix David Fernández vestit amb una americana de Zara. La responsabilitat de donar ressò d’aquestes faltes de coherència i la consegüent pèrdua de credibilitat sí seria d’importància remarcar. 

Els acomiadaments de la SER

Treballadors de la Cadena Ser, durant una manifestació el març de 2012

La setmana ha començat amb una notícia dura pels amant de les ones. La Cadena SER, propietat del Grup Prisa, feia fora a l’hora de dinar a periodistes altament experimentats i de prestigi davant dels micròfons. Els perfils dels despatxats són sis dones i un home, tots ells amb més de vint anys de trajectòria professional a l’emissora de Juan Luis Cebrián.

L’Ana Guantes, que va ser la mà dret d’en Francino al Hoy por hoy i ara locutava l’Hora 14.
L’Ana Borderas, premi al Periodisme Cultural l’any 2011 i tota una referència en aquest àmbit.
La Maria José Agejas, veu de la secció internacional i de les periodistes de més renom de la redacció.
La Paloma Delgado, que també va destacar va créixer amb en Francino des de La Ventana.
La Pilar Vicente, que havia cobert l’actualitat d’IU i ara s’encarregava dels butlletins horaris de Madrid.
L’Esther Redondo, que cobria des de feia molts anys l’actualitat política del Congrés dels Diputats
L’Eduardo Martín, cap de Cultura i Societat i tota una institució radiofònica de la SER.

La SER, que ja va fer fora la setmana passada a Cristina López i a Ernesto Estévez –número dos al capdavant dels Informativos de Rodolfo Irago–, ha anunciat que properament hi haurà més acomiadaments. D’aquestes expulsions se’n deriven dues preguntes:

- Per què han acomiadat periodistes i per què aquests periodistes?

La cadena busca retallar els sous més elevats, tal i com denuncia l’Associació de Premsa de Madrid, en detriment de la qualitat informativa més que avalada per l’experiència d’aquests professionals. Un altre aspecte a destacar són els motius que els han donat als afectats: Agejas, Martín, Vicente i Guantes han estat acomiadats per “motius disciplinaris” malgrat no tenir cap expedient relacionat amb el tema. Amb tot, no s’ha de deixar escapar un tema important. Aquesta mateixa ràdio ha estat molt dura amb la reforma laboral del PP i ha criticat reiteradament les facilitats que posa a l’empresari per a destruir llocs de treball. Actualment la Cadena SER presenta beneficis i els acomiadaments, tant pel que fa la freqüència com el nombre d’afectats, s’està duent a terme per tal d’evitar un ERE.

- Qui ocuparà aquestes vacants?

Segons ha comentat la mateixa cadena, els nous periodistes duran a terme un relleu generacional. Significa que la SER contractarà periodistes més joves o directament becaris, en el pitjor dels casos, sense remuneració. Aquesta estratègia de Recursos Humans, legal però de dubtosa ètica, s’ha donat en altres empreses del sector de la comunicació. Tot i que les baixes de moment han estat a Madrid, Ràdio Barcelona –filial de la SER a aquesta ciutat– ja ha convocat un concurs per fitxar “joves talents” que produiran els seus propis programes. Queda per veure si ho faran per després d’acomiadar professionals que, de ben segur, estaran millor pagats. 

Com a conseqüència de la crisi del model de negoci dels mitjans, el periodisme s'està reestructurant com pot. Sacrificar els periodistes veterans, però, pot arribar a tenir un preu més alt que el que s'estalviarà la direcció de la Cadena Ser prescindint dels seus professionals més rodats.

The Economist alegrant-nos el dia

Portada del The Economist, publicat el 31 de gener de 2015

Amb el permís de Charlie Hebdo, The Economist és probablement el setmanari més conegut arreu del món. La publicació britànica, liberal en tots els sentits, és fàcil de reconèixer per les seves originals portades pòster i les seves anàlisis generalment euroescèptics.

Com hem vist al llarg de la setmana, tots els diaris s’han fet ressò en portada de la victòria de Tsirpas a Grècia. N’hi ha hagut de sonades, com la de La Razón, que titulava “Desgrecia” i afegia “los helenos se lanzan al abismo populista”. Però a nivell internacional, la portada de The Economist és d’aquelles que, per bé o per malament, passen a la història, com a mínim per polèmiques.

Com quasi tota la premsa, The Economist ha posat en portada el tema de la victòria de Syriza a Grècia. El setmanari, però, ha fet gala una vegada més de l’originalitat amb què acostuma a captivar els seus lectors i aquesta vegada, la Venus de Milo –escultura hel·lena per excel·lència– apunta amb una pistola. Al titular hi resa: Go ahead, Angela, make my day. La frase que pronunciava Clint Eastwood interpretant a Harry el Brut a la pel·lícula homòloga es dirigeix ara a Angela Merkel, tot ressaltant, en vermell, “el repte de Grècia a Alemanya –i a l’euro–”.

Aquest “Vinga, Angela, alegra’m el dia” i la postura amenaçant de l’escultura grega va més enllà. The Economist, a les seves pàgines interiors posa de manifest que, tot i que el repte a Alemanya el posa Tsipras, en realitat no és Grècia qui demana a Merkel que “li alegri el dia”. I els més cinèfils entendran que en realitat és tracta d’un altre president. De Mariano Rajoy. El setmanari defensa que és el president espanyol qui desitja que Merkel dispari a Grècia, que l’expulsi de l’euro i que no cedeixi el més mínim. D’aquesta manera aconseguiria aturar l’auge de Podemos, que és el més semblant a Syriza que hi ha Espanya.

Però no és el primer cop que The Economist posa el focus en la relació Europa – Grècia, ni tampoc detalla per primera vegada la delicada situació que ha travessat Grècia els últims anys. Les següents ajuden a fer-se una idea de la línia de The Economist i els recursos que utilitza per il·lustrar les seves anàlisis.

Com veiem, The Economist insisteix en la idea que Grècia és un problema per Europa. No se centra en els problemes del país, sinó en retreure la gestió d'Alemanya sobre el tema. Jocs de paraules entre Acropolis i Apocalipsis, cançons de Green Day plenes de missatges amb segones, un home treient el cap per un embornal sota el títol "Si Grècia ho fa..:" i una atleta grec calant foc a un bitllet de 20 euros amb l'antorxa olímpica. I ara, una escultura grega apuntant a Angela Merkel. Els recursos sembla que són il·limitats.

El triomfalisme en època de crisi

Imatge publicada per la mateixa Dilma Rouseff al seu compte de Facebook

La festa de la democràcia és el nom amb què es coneix en qualsevol país occidental el dia V en que els ciutadans es mobilitzen per anar votar, o sigui, per escollir els seus representants. La tensió que es genera aquell dia V als despatxos dels partits polítics, siguin quines siguin les seves expectatives, és del tot comprensible: n’hi ha que poden aconseguir majoria absoluta, o perdre-la. D’altres es poden fer amb la clau per governar. Fins i tot hi ha partits que poden obtenir representació per primera vegada, o també, en el pitjor dels casos, que poden desaparèixer. A última hora de la nit s’acaba la incertesa i  cada partit deixa de banda les contradictòries de les enquestes per xocar de front amb la realitat amb què hauran de conviure durant uns quants anys. 

La imatge dels guanyadors d’unes eleccions celebrant la victòria es repeteix arreu del món amb certa normalitat. Però en quan s’acaba aquesta festa d’urnes i paperetes no arriba la ressaca, hi falta un últim detall: els presidents elegits, que es en qui centren l’atenció els mitjans, pronuncien un discurs optimista i esperançador:

“La nostra economia s’ha recuperat. Una dècada de guerra ha conclòs. Una llarga campanya ha acabat (...) per als EUA, el millor està per venir” – Barack Obama, en la seva tercera reelecció per a presidir la Casa Blanca (2012).

“Tenim platges, mars i litorals, tenim valls i extenses planícies que han de ser espais de vertaderes oportunitats per la nostra gent: junts anem cap endavant” – Peña Nieto, durant el seu discurs al sortir elegit president de Mèxic (2012).

“He estat sempre al costat dels qui tenen menys. Dels qui van lluitar per la democràcia. Dels qui vam estar disposats a donar la vida per a protegir els Drets Humans” – Michelle Bachelet, en el seu discurs al guanyar les eleccions presidencials xilenes (2013).

Però és d’especial atenció el que ha ocorregut a Brasil arrel de les eleccions que es van celebrar a finals d’octubre de 2014. Dilma Roussef va sortir reelegida presidenta de Brasil amb el 51,45% dels vots contra Aécio Neves, que n’obtenia el 48,55% restant. Dies després de l’eufòria del Partido dos Trabalhadores, la mateixa Dilma compartia al seu Facebook (amb més de 2 milions de seguidors) la imatge que acompanya aquest article i el següent text:

“Fins i tot durant una de les majors crisis econòmiques mundials, la presidenta Dilma i el seu equip econòmic aconsegueixen el més important pel poble: mantenir l’ocupació, la renda i garantir la menor inflació mitjana d’un president en primer mandat des de el pla Real. Dilma ha tingut un 6,41%, prop del 6,65% de Lula i força per sota del 7,39% de Fernando Henrique Cardoso”

El text en sí ofereix dades veraces, contrastades amb les que aporta el periodista Gustavo Santos Ferreira, del diari “Estado de Sao Paulo”. Tot i que tampoc és l’objectiu d’aquest article comprovar fins a quin punt les pràctiques dutes a terme pel govern del PT estan relacionades amb el descens d’aquesta variable macroeconòmica, el cas és que és la fotografia, però, la que ofereix suc a l’anàlisi per l'allau de crítiques que ha generat.

Tot i que, com apunten des del país carioca, aquest muntantge es podria ben bé tractar d’una vinyeta satírica de Paulo o Chico Caruso, no ho és. És tracta d'una imatge que es publica des del perfil oficial de la presidenta Rouseff. La publicació no ha passat desapercebuda pels més de cent milions de brasilers que no la van votar. I és que el Brasil travessa ara per ara una situació altament complicada.

Dilma Roussef renova el càrrec amb l’ombra de l’escàndol de corrupció de l’empresa pública Petrobras, que ha desviat prop de 4.000 milions de dòlars de diners dels contribuents. Hi estan ficats funcionaris del govern, polítics i empreses privades de tot tipus. El país es troba més dividit que mai, més tenint en compte que un resultat tan ajustat en unes eleccions presidencials no s’havia donat en trenta anys de democràcia a Brasil. Per si no fos poc, les previsions econòmiques són pessimistes, la popularitat de Roussef cau a cada enquesta i és molt previsible que el Congrés, que reforça la tendència conservadora dels últims anys, doni l’esquena al Partido dos Trabalhadores.

És per això que, tenint-ho tot en contra com ho té, si realment Roussef se’n surt i aconsegueix remuntar la situació de la setena economia del món, potser llavors sí. Si fos així, es podria parlar d’una SUPERDILMA amb la capa al vent sense provocar la indignació de la població d’un país en hores baixes que defuig de l’excés de triomfalismes.