El triomfalisme en època de crisi

Imatge publicada per la mateixa Dilma Rouseff al seu compte de Facebook

La festa de la democràcia és el nom amb què es coneix en qualsevol país occidental el dia V en que els ciutadans es mobilitzen per anar votar, o sigui, per escollir els seus representants. La tensió que es genera aquell dia V als despatxos dels partits polítics, siguin quines siguin les seves expectatives, és del tot comprensible: n’hi ha que poden aconseguir majoria absoluta, o perdre-la. D’altres es poden fer amb la clau per governar. Fins i tot hi ha partits que poden obtenir representació per primera vegada, o també, en el pitjor dels casos, que poden desaparèixer. A última hora de la nit s’acaba la incertesa i  cada partit deixa de banda les contradictòries de les enquestes per xocar de front amb la realitat amb què hauran de conviure durant uns quants anys. 

La imatge dels guanyadors d’unes eleccions celebrant la victòria es repeteix arreu del món amb certa normalitat. Però en quan s’acaba aquesta festa d’urnes i paperetes no arriba la ressaca, hi falta un últim detall: els presidents elegits, que es en qui centren l’atenció els mitjans, pronuncien un discurs optimista i esperançador:

“La nostra economia s’ha recuperat. Una dècada de guerra ha conclòs. Una llarga campanya ha acabat (...) per als EUA, el millor està per venir” – Barack Obama, en la seva tercera reelecció per a presidir la Casa Blanca (2012).

“Tenim platges, mars i litorals, tenim valls i extenses planícies que han de ser espais de vertaderes oportunitats per la nostra gent: junts anem cap endavant” – Peña Nieto, durant el seu discurs al sortir elegit president de Mèxic (2012).

“He estat sempre al costat dels qui tenen menys. Dels qui van lluitar per la democràcia. Dels qui vam estar disposats a donar la vida per a protegir els Drets Humans” – Michelle Bachelet, en el seu discurs al guanyar les eleccions presidencials xilenes (2013).

Però és d’especial atenció el que ha ocorregut a Brasil arrel de les eleccions que es van celebrar a finals d’octubre de 2014. Dilma Roussef va sortir reelegida presidenta de Brasil amb el 51,45% dels vots contra Aécio Neves, que n’obtenia el 48,55% restant. Dies després de l’eufòria del Partido dos Trabalhadores, la mateixa Dilma compartia al seu Facebook (amb més de 2 milions de seguidors) la imatge que acompanya aquest article i el següent text:

“Fins i tot durant una de les majors crisis econòmiques mundials, la presidenta Dilma i el seu equip econòmic aconsegueixen el més important pel poble: mantenir l’ocupació, la renda i garantir la menor inflació mitjana d’un president en primer mandat des de el pla Real. Dilma ha tingut un 6,41%, prop del 6,65% de Lula i força per sota del 7,39% de Fernando Henrique Cardoso”

El text en sí ofereix dades veraces, contrastades amb les que aporta el periodista Gustavo Santos Ferreira, del diari “Estado de Sao Paulo”. Tot i que tampoc és l’objectiu d’aquest article comprovar fins a quin punt les pràctiques dutes a terme pel govern del PT estan relacionades amb el descens d’aquesta variable macroeconòmica, el cas és que és la fotografia, però, la que ofereix suc a l’anàlisi per l'allau de crítiques que ha generat.

Tot i que, com apunten des del país carioca, aquest muntantge es podria ben bé tractar d’una vinyeta satírica de Paulo o Chico Caruso, no ho és. És tracta d'una imatge que es publica des del perfil oficial de la presidenta Rouseff. La publicació no ha passat desapercebuda pels més de cent milions de brasilers que no la van votar. I és que el Brasil travessa ara per ara una situació altament complicada.

Dilma Roussef renova el càrrec amb l’ombra de l’escàndol de corrupció de l’empresa pública Petrobras, que ha desviat prop de 4.000 milions de dòlars de diners dels contribuents. Hi estan ficats funcionaris del govern, polítics i empreses privades de tot tipus. El país es troba més dividit que mai, més tenint en compte que un resultat tan ajustat en unes eleccions presidencials no s’havia donat en trenta anys de democràcia a Brasil. Per si no fos poc, les previsions econòmiques són pessimistes, la popularitat de Roussef cau a cada enquesta i és molt previsible que el Congrés, que reforça la tendència conservadora dels últims anys, doni l’esquena al Partido dos Trabalhadores.

És per això que, tenint-ho tot en contra com ho té, si realment Roussef se’n surt i aconsegueix remuntar la situació de la setena economia del món, potser llavors sí. Si fos així, es podria parlar d’una SUPERDILMA amb la capa al vent sense provocar la indignació de la població d’un país en hores baixes que defuig de l’excés de triomfalismes.