 |
| Pablo Iglesias ben aviat va rebre el malnom de "El coletas" |
D'ençà la irrupció de la
CUP al Parlament i de Pablo Iglesias en el marc de la política espanyola, els
mitjans de comunicació no han tingut cap mirament a l’hora de comentar la
indumentària dels polítics novells amb pretensions més regeracionistes. Com si de
redactors d’una revista de moda es tractessin, alguns periodistes han valorat
–o més ben dit, han criticat fins la sacietat– la “coleta” de Pablo Iglesias. A
casa nostra, fa uns mesos vam sentir i vam llegir de tot sobre les sandàlies
que David Fernàndez va ensenyar a Rodrigo Rato.
Sense entrar en si aquests
comentaris en segons quins espais d’entreteniment estan més o menys
justificats, el que és clar és que no és tolerable que aquestes qualificacions,
sovint literalment despectives, tinguin cabuda en espais informatius. D’aquesta
manera, els mitjans més conservadors busquen desacreditar una classe política a
través del llenguatge, mitjançant etiquetes que creen estigmes.
La resposta a per què
aquests polítics vesteixen d’una determinada manera o porten un pentinat
“diferent” és tant senzilla com, pel que sembla, tan incomprensible per mitjans
com la Razón, La COPE o 13TV. Els electors d’aquests “partidos radicales y de
extrema izquierda” se senten representats per algú que vesteix com ells o que
defuig de la laca i la gomina. Això, que pot semblar una obvietat, és ignorat
sistemàticament per aquests mitjans.
Aquest fet, però, no és quelcom excepcional dels mitjans espanyols, ni
molt meys. Sense anar més lluny, a mitjans internacionals de referència no els ha
tremolat la mà escrivint sobre Varoufakis, que es va presentar sense corbata al
Palau de Westminster. The Guardian mateix, va escriure sobre el ministre de
finances grec que “es va presentar com aniria Putin a una cacera d’óssos”. L’ABC
va dedicar el títol i el subtítol d’una notícia a criticar la vestimenta de
Varoufakis: “El desaliñado nuevo jefe de la arruinada economía griega”. A sota,
hi resa: “Arrogante y con aversión a las corbates, el estilo del ministro de
Finanzas de Syriza llenó de tensión su primer encuentro con el presidente del
Eurogrupo”.
En definitiva, existeixen arguments deontològics que defensen la postura que la vestimenta o el pentinat d’un polític no és rellevant, és a dir, no té interès general, almenys, amb el propòsit amb què aquests mitjans tracten el tema. Això no significa que pugui resultar informativament oportú comentar la indumentària d’un polític, al contrari. Seria incongruent i realment destacable veure a Joan Herrera, un ecologista compromès, parlant amb un i-Phone des de la proa d’un iot, o al mateix David Fernández vestit amb una americana de Zara. La responsabilitat de donar ressò d’aquestes faltes de coherència i la consegüent pèrdua de credibilitat sí seria d’importància remarcar.
0 comentarios:
Publicar un comentario